el paisatge de l'ànima (publicat el 2008)

Divendres passat vam anar a buscar El Paisatge. El Pol i jo. Ja feia temps que teníem en ment realitzar aquest viatge. Per fi vam agafar la carretera direcció sud, cap a Sta. Oliva, per anar a fer nit a Sta. Coloma de Queralt (de Santa en Santa, vaja). Semblava que el dia ens acompanyava, tot el cel ficat en llum al cotxe, amb nosaltres, viatjant. Vam arribar al Poble, on hi ha resguardada part de la meva ànima, potser la més especial, la primera, aquella de la infància que sol quedar enrere. Vam aprofitar els darrers rajos que despuntaven per darrere la serralada del Montmell i encenia les flors d'ametller del campet d'entrada al Poble.  Ens vam trobar amb el Salva, i el Jordi. Conversa i un tallat. Vam passejar els carrers i els voltants del castell.

De camí cap a la Conca de Barberà el fred s'arrapava cada vegada amb més força a la carrosseria del cotxe, mut. El cel, de nit, era una estesa d'estrelles que feien de la negror un espai immens, incommensurable. Vam aventurar-nos a aturar-se en un revolt i a baixar del cotxe. Vam jugar amb les ombres projectades sobre els arbres. Arribem. Sopar al bar: un entrepà, olives, unes cerveses i una ampolla de vi novell. Dormir a l'hotel, tard, enterbolits.

L'endemà, sota el regne de la nit encara, dutxa i esmorzar. Anem a buscar un lloc on esperar el sol. Surt. Una mica contrariats per no haver encertat el lloc, però vam cercar l'instant, els senyals que esperàvem. I entre fulles de pins i turons la claror concentrada ens arribava. Retorn a l'habitació per descansar una estona.

La resta del dia, seguint viaranys, creuant camps sembrats, vorejant el rierol que baixava unflat, entre les herbes quietes, en silenci. Una pausa per dinar al Colomí. I a l'horabaixa direcció als molins de vent. Allí el sol, entre gegants, va anar baixant fins perdre's darrere les muntanyes.